L'esport català no està tocat de mort. Ho està qui pensa aixì.

Llegeixo “l’esport català, tocat de mort”,  “estem destroçant l’esport de base”, i penso dins meu: que aquests que diuen això, no entenen el que està succeint –o potser, no ho volen entendre-.

Portem 4 u 5 anys de crisi econòmica, i ens esperen al menys de 2 a 3 anys per veure la llum, i surtir d’aquest tunel fosc.

Hem pujat i hem fet pujar als nostres en el mon de l’abundancia: Porsche Cayenne, Volkswagen Tuareg, monovolumens, tot terrenys, -semblava que els regalessin-,  anar de creuer, segona vivenda a la costa o a la muntanya, tres u quatre viatges a l’any, sortir a sopar cada cap de setmana, Garmins, GPS, bicicletes de darrera generació, ulleres, cotxe nou als 18 anys, viatges a l’altre racó del mon (quan encara no es coneix el que tens mes aprop de casa), rebutjar ofertes de treball mileuristes, …… això es veia a venir que hi havia un fi. Això s’ha acabat.

Ens en sortirem. Segur. Per que? Per que tot ho basavem en superficialitats. La vida, viure-la i sentir-la es molt mes que lo descrit en el parraf anterior. Es disfrutar-la. I no cal res de tot allò per fer-ho. Per això, ens en sortirem. Però caldrà un canvi radical de valors.

L’esport català no està tocat de mort. Ho està qui vol supeditar la seva activitat a un ajut public. Es hora de demostrar i demostrar-se a un mateix, que se saben gestionar les accions. En epoca de vaques grosses, tothom es un bon gestor. Però ay!! Quan en falten, quan les coses pinten magres, osti, llavors si que es fotut saber treure profit i rendiment del que tens.

Diem que l’esport es cultura, i es aixì. I es formació!!!. I es salut!!!.Però no oblidem una cosa esencial. Qui practica esport, algun cost li ha de comportar. La meva filla fa anglés, i fa ballet, i va a un gimnàs, i cada activitat que fa tè un cost per la meva butxaca.

Ai carai, que en el mon de l’esport, i en concret, en el mon de l’atletisme -per que deu ser l’esport mes econòmic-, sempre arriben queixes per el que s’ha de abonar per la seva pràctica.

Hem estat l’esport mes subvencionat de tots els esports. Amb un xandall i unes sabatilles ja podem practicar-ho. Apa, ja som atletes!!!. Aquest ha estat el llast del nostre esport. Fer creure que era això. Que nomès era això. Que dolents que hem estat com a gestors de clubs i federacions,  com a politics esportius, com a tècnics. No hem estat capaços de transmetre que l’esport de l’atletisme es molt mes que corre, saltar i llançar. Que es ensenyar a viure, a lluitar, a sacrificar-se, a entendre, a superar-se un mateix, a acceptar, a creure en tu, a ajudar a l’altre, a treballar en equip, ….. a tantes coses que son del tot valides per el dia a dia de la vida. I tot això, no li hem donat l’importància que realment te.

Al tècnic titulat, se l’ha de valorar. I nomès s’el pot valorar si aquest rep del seu treball una constraprestació económica d’acord amb els coneixements que trasmet a l’esportista.

No tothom qui està desenvolupant tasques d’entrenament esportiu està titulat. El Consell Català de l’Esport ha obert un registre oficial de professionals de l’esport. Nomès aquests poden percebre remuneracions per transmetre els seus coneixements. La resta, son usurpadors d’una activitat que no els hi pertoca.

Que hi hauràn menys ajuts? Segur. Però no per això, hi ha d’haver menys activitat. Si realment creiem els pares i mares que l’esport es important, bàsic i fonamental per els i les nostres fills i filles, per el seu desenvolupament personal, no dubtarem gens alhora d’invertir económicament. No anirem potser a sopar com anavem, no ens comprarem el cotxasso de la nostra vida, viatjarem mes aprop del que ho feiem, …… però destinarem una part del nostre sou a veure al nostre fill/filla fer esport.